L´organització territorial de Catalunya, la defi nició del règim jurídic dels seus governs locals, i llur fi nançament, ha estat una qüestió clau en la història del nostre país. Des dels inicis del c atalanisme polític, s´ha maldat per defi nir un model institucional propi, lliure d´imposicions foranes, que doni una resposta adequada a les necessitats polítiques, econòmiques i socials de Catalunya. La tradició institucional catalana, en clau local, té els seus orígens als segles IX-X i va perdurar essencialment, malgrat els vaivens polítics, fi ns al Decret de Nova Planta de 1714, amb la consegüent unifi cació política, institucional i jurídica amb Castella. Des de llavors, passant pel convuls constitucionalisme espanyol i la decimonònica divisió provincial de 1833, Catalunya no va disposar d´un marc polític i institucional que li permetés la defi nició d´un model territorial local propi, i encara menys l´establiment d´un règim jurídic i fi nancer, fi ns al brillant període de la Mancomunitat de Catalunya de 1914. Un primer intent que ràpidament la Dictadura de Primo de Rivera esborraria en la seva confi guració jurídica, malgrat que gran part de la seva obra modernitzadora arribaria fi ns als nostres dies. Aquesta tradició secular d´autogovern es va tornar a reprendre amb la Generalitat de Catalunya de la II República, que comportaria l´aprovació de l´Estatut de Núria de 1932 i l´establiment d´una nova divisió comarcal i veguerial. Un disseny institucional que ben aviat es veuria truncat per l´aixecament militar del 1936. Caldrà esperar molts anys fi ns que amb la recuperació de les llibertats democràtiques es pugui defi nir un model territorial polític i institucional nou a partir de la Constitució espanyola de 1978 i de l´Estatut de Sau de 1979. Però tota la construcció jurisprudencial del Tribunal Constitucional del 1981 ençà, mitjançant la tècnica de la ´garantia institucional´, fonamentada en una determinada lectura uniforme i unitària del text constitucional, en difi cultarà molt la possible implantació a Catalunya. Des d´un punt de vista jurídic i fi nancer la interpretació centralista constant no ha posat tampoc les coses més fàcils. Amb l´Estatut de Miravet de 2006 semblava que aquesta situació es podia capgirar, però després d´un procés d´aprovació fi nal molt polèmic, frustrant per a molts, i la sentència de l´Alt Tribunal del 2010 consegüent s´ha posat de manifest que ens trobem encara gairebé en el mateix punt que a l´inici, malgrat els avatars de la nostra història nacional. Així, en aquests darrers anys a Catalunya tampoc no s´ha aprovat una legislació pròpia que desenvolupi amb tota la força l´Estatut en matèria local. I això ha permès, entre altres causes, la imposició estatal de reforma local, la Llei de racionalització i sostenibilitat de l´administració local, la LRSAL, caracteritzada per un esperit recentralitzador i alienador de l´autonomia local. Una llei que desconeix la realitat dels governs locals catalans i que situa novament la província com a element central del sistema local, en perjudici del municipi. I tot, a partir no de criteris democràtics, sinó merament economicistes i d´oportunitat política. Avui, l´any 2016, Catalunya requereix sense més dilació la defi nició d´un model local propi. Un model que es confi gurarà en els propers anys o bé sobre la base de la tradició centralista espanyola recentment reeditada, o en canvi, sobre la base de la construcció nacional catalana, un gran salt polític que desembocarà en el procés de creació d´un nou Estat o en l´establiment d´un nou marc d´autogovern asimètric i diferenciat dins de l´Estat espanyol. És per això que ara és l´hora de defi nir novament, i de forma duradora, un nou model territorial català, des de la perspectiva de la planta, del règim jurídic i del fi nançament, presidit pel principis democràtic i d´autonomia local. I és que no és possible bastir un nou sistema local sense interrelacionar, ni que sigui gradualment, la realitat de la planta territorial, la delimitació i la defi nició competencial i prestacional dels seus governs locals, i l´equilibri de llur sistema fi nancer. En aquest llibre justifi quem el perquè d´aquesta situació, i basant-nos en aquest pòsit històric i actual apuntem alguns elements de referència per tal de contribuir a defi nir els governs locals del segle XXI. Convençuts com estem que Catalunya, sens cap mena de dubte, serà més plena quan els seus governs locals estaran totalment desenvolupats. Com diria el president Prat de la Riba: "Aquest és el nostre ideal, i quan un ideal és no pas una llista, un qüestionari acadèmic, sinó un sentiment i una voluntat, i un entusiasme popular, creieu, (...) que, per alta que sigui la idealitat, la realitat és ja ben a la vora"